CASA DEL LIBRO TÚ LIBRERÍA ONLINE

jueves, 31 de marzo de 2016

Relato ganador del III Certamen de relato insólito 2016

La ganadora Nuria Henrich en el momento de recoger su premio de mano de la alcaldesa de Rubí Ana Martinez


Sabates vermelles


Un dels millor moments del dia era quan passejava pel Passeig de Gràcia de Barcelona a la sortida de la feina.
Li agradava caminar sobre l’asfalt de la gran ciutat i mirar els aparadors d’aquelles botigues prohibides.

Hi havia una sabateria per la que tenia especial predilecció.
I va ser allà on va trobar aquelles sabates... Pell vermella lluent, tacó d’agulla, disseny italià probablement. Les sabates més boniques i refinades que mai havia vist. Elegants, seductores, una verdadera peça de museu.
Llavors abaixava el cap i es mirava els peus. Com era habitual en ella, duia aquelles sabates negres senzilles i còmodes, adaptades des de feia temps a la seva forma.
Aixecava la vista una altra vegada i tot contemplant aquelles sabates vermelles, començava a rumiar amb què hi conjuntarien.
I era així com iniciava el seu particular viatge calçada amb les sabates màgiques.
Recordava aquell vestit de cocktail negre que mai havia pogut estrenar per no donar-se l’ocasió adequada a ell, i que lluiria a la perfecció amb les sabates vermelles.
Es podria cobrir les espatlles amb aquell mocador de caixmir que una vella amiga li va portar de Milà i que desava amb tanta cura a l’armari.
I s’hauria de fer alguna cosa amb els cabells. Un recollit la faria més esvelta. Podria anar a la perruqueria sense cap raó concreta, més que la de que aquelles belles sabates no mereixien menys.
No li agradava massa dur joies, però aquelles arracades de brillants de l’àvia que no es posava més que per celebracions i sempre patint per no perdre-les, li donarien un toc sofisticat.
I havent deixat enrere el Passeig de Gràcia seguia imaginant els últims detalls: pantis, bossa de mà...
Fins que sense adonar-se’n arribava a la porta de casa. I allà mateix, al posar la clau al pany, s’esvaïa la fantasia. Es mirava els peus i portava les atrotinades sabates negres de sempre.

Però una nit de vigília en la que les taquicàrdies li esgarrapaven els llençols va decidir que l’endemà, al sortir de la feina, aniria a comprar-se les sabates encisadores.
Aquella nit de bruixes va somiar que els seus peus eren calçats per dues taques vermelles que l’alçaven en un vol de fantasies inimaginables.

I a l’endemà, a l'acabar la jornada va entrar decidida a la botiga. La dependenta va treure les sabates de la capsa com qui subjecta per primera vegada un nadó. Es va descalçar i es va emprovar aquella divinitat feta objecte.
Els seus peus van notar el fred del cuir i l’opressió d’una forma estreta. Es va mirar al mirall i va adonar-se que havien perdut la lluentor i fins i tot l’elegància que mostraven a l’aparador.
Va seure i va mirar-se les seves sabates negres de batalla, deformades. Com sempre estaven allà, esperant, pacients...

Va sortir de la botiga satisfeta. I abans d’encaminar-se pel Passeig de Gràcia direcció a casa seva, es va mirar els peus i va trobar que les seves sabates negres eren les més boniques i seductores de tota la ciutat.



© Nuria Henrich Reventer, de Vilanova del Valles

No hay comentarios:

Publicar un comentario